La paràbola que tradicionalment hem conegut com la del “fill pròdig”, s’ha fixat sovint en l’itinerari d’aquest fill i el seu camí de retorn a la casa del pare. Així ens servia com invitació a demanar perdó.
Si ens fixem bé, la intenció de la paràbola no és en fixar-se en primer lloc en el fill, sinó en el pare. Jesús vol justificar la seva pròpia actitud d’estar a prop dels pecadors.
El pare és el protagonista. Aquest pare que estima en excés sense mesura. Es l’experiència de Jesús, de saber-se estimat per un Déu que anomena pare.
Què és sinó l’evangeli, que de fer-nos comprendre que enmig de la nostra existència ben real i a vegades ben difícil, som fills estimats. Es una altra manera de dir-nos que la nostra existència no és una mala jugada, un sense-sentit. Que més enllà dels sense-sentits, de les males jugades de la vida, hi ha una història d’amor en la que cadascú de nosaltres hi té un lloc.
La situació del fill petit quan se’n va de la casa del pare pot simbolitzar aquest vessant negatiu que té tota vida humana per la malaltia, el desànim, la foscor, i el propi pecat. Molts moments de la nostra vida els vivim com si estiguéssim exiliats, lluny de casa.
El fill petit, quan ja ha tocat fons, recorda llunyanament l’amor del pare. Per això inicia un camí de retorn. La nostra vida és un anar i tornar cap a la casa del pare. En alguns moments fem la nostra com si tot depengués de nosaltres, ens sentim malament perquè ens sembla que la vida no ens estima. De tant en tant descobrim que la vida ens estima, que som fills estimats. Aquesta descoberta no és subjectiva o màgica. Aquesta descoberta la fem gràcies a aquells que ens estimen, gràcies als gestos d’amor que rebem.
Aquell o aquella que no se sent estimat per ningú ho tindrà molt difícil per saber-se fill estimat de Déu.
D’aquí ve que saber-se fills estimats de Déu va íntimament unit a saber estimar. Aquell que com Jesús se sap estimat, enmig de les dificultats de la vida, fa tot per estimar. Ser estimat i estimar no es poden separar.
El fill gran no és capaç d’estimar el seu germà perquè malgrat estar al costat del pare, no ha descobert el seu amor. No se sent fill estimat, i per això és incapaç d’estimar.
Ser fill i ser germà són moviments d’una mateixa realitat.
Quan el fill gran retreu al pare el que està fent amb l’altre fill, no vol reconèixer en aquell que ha arribat el seu germà. Li diu al pare: “ara que torna aquest fill teu…”
La resposta del pare intenta fer-li descobrir que és fill estimat i que és germà: “alegrem-nos i fem festa, perquè aquest germà teu…”
Es veritat, és bo posar davant nostre el fill petit, com exemple per nosaltres en el seu camí de retorn a la casa del pare, però és encara millor posar davant nostre l’exemple del pare. Fer créixer en nosaltres aquest amor sobreabundant que no es fixa en els defectes de l’altre, sinó en la seva bondat, que sempre és present, ni que sigui a vegades amagada.
Fer créixer en nosaltres aquest amor que a vegades sembla “injust”, que es preocupa per l’única ovella perduda, deixant les noranta-nou o que perd el temps per aquella única moneda perduda.
Amics, en aquesta època de dificultat, en la que amb tanta facilitat surten veus que critiquen quan l’estat s’ocupa massa d’aquells que han arribat a la darrera hora, donant-los ajudes, beques, atenció sanitària, etc, no estarem fent com el fill gran que no accepta que el pare s’ocupi amb tant afecte del fill que acaba d’arribar?
Recordem el que el pare ens ha recordat. Que tots ells són també els nostres germans, i ens hem de preocupar de la seva sort.
Pàgina de Josep Maria Canet 