La paràbola que acabem d’escoltar la trobem només a l’evangeli de Lluc, l’evangeli d’aquest any litúrgic. En diumenges anteriors ja hem escoltat altres paràboles pròpies de Lluc i que ens parlen d’un tema que Lluc estima: la misericòrdia. Pensem en concret a la paràbola del bon samarità i a la del pare que estima sense límits els seus fills.
Aquesta paraula, misericòrdia, a vegades sona malament en el nostre món d’avui. I penso que aquesta mala fama no és deguda a una actitud negativa cap al cristianisme per part d’alguns, sinó sobretot per una mala pràctica que els cristians hem fet d’aquest valor, d’aquesta actitud.
Es la mala pràctica del qui es lamenta dels mals que els arriben als altres, però que és un plany que es queda aquí, en el plany, en el dir “ai pobrets”, i no fer res més.
Això no és ser misericordiós tal com Lluc ho entén. La misericòrdia de Lluc és la del samarità que veient l’homme ferit en el camí es commou, se li remouen les entranyes, es posa en el seu lloc, i en aquest posar-se en el seu lloc, d’immediat actua, i a més actua amb eficàcia. És l’actitud de l’home, de la dona, que surten dels seus petit mons, amb els seus petits o grans problemes per arribar al món d’aquell que encara ho passa pitjor que ell. I al sortir, busca la manera de millorar la situació de l’altre, d’ajudar-lo de servir-lo.
La misericòrdia de Lluc és la del pare que sap perdonar quan el seu fill torna. És la del pare que surt del seu petit món en el que podria estar dolgut per l’actuació del fill i pels perjudicis que li ha ocasionat per arribar al cor d’aquest fill i comprendre que necessita perdó, acollida i amor.
En la mateixa paràbola hi ha l’exemple de l’home que no és misericordiós, el germà gran. No sap sortir de si mateix, ha oblidat que aquell que ha tornat és el seu germà. Només pensa en els seus mèrits, en la seva obediència, en creure’s un bon fill.
Però és sobretot en la paràbola del pobre Llàtzer on trobem l’exemple contrari al del samarità o al del pare. L’exemple de l’home que no és misericordiós. I no ho és tant per fer mal a l’altre com per no fer res. És l’home que viu tancat en el seu món de benestar, en la campana de vidre que no el deixa veure el pobre que viu tan a prop. És l’home cec i sord que no sap posar-se a la pell de l’altre, és l’home amb un cor de pedra insensible a la sort de l’altre.
Al final de la paràbola Lluc ens dóna una pista per aprendre a ser misericordiós.
La nostra conversió, com la que vol el ric per als seus familiars que encara viuen a la terra, no vindrà per un miracle que els deixi bocabadats, el canvi només pot venir de saber escoltar.
Però per escoltar, ens cal una oïda capaç de fer-ho. La nostra sordesa no és a l’oïda sinó en el cor. Hem d’aconseguir que el cor sigui capaç d’escoltar el crit del germà, del germà pobre, del germà exclòs, del germà que viu enfonsat en la soledat, del germà malalt, del germà desanimat, del germà que es troba a l’atur…
Tants germans i germanes que ens parlen i que esperen de nosaltres un gest fraternal que es concreta en una ajuda material, en un temps dedicat a ell, en un somriure…
Sortir dels nostres petits mons per relativitzar els nostres problemes.
I fer-ho, no com una obligació moral que se’ns imposa, sinó perquè Jesús ens ha revelat que aquest és el camí per ser una mica més feliços. Creure que obrint-nos als germans, no només guanyaran ells sinó també nosaltres.
Jesús ens ha fet comprendre que no es pot ser feliç tancats en nosaltres mateixos, oblidant la infelicitat dels altres.
Que aquesta eucaristia sigui l’aliment que ens cal per créixer en amor, en misericòrdia, en atenció als altres.
Pàgina de Josep Maria Canet 