Quan escolto a l’evangeli que Jesús anava amb molta gent, i que de cop i volta es gira i els interpel·la, se m’ocorre pensar en aquestes grans trobades eclesials, on una gentada es reuneix, en teoria, al voltant de Jesús. Trobades de joves com les Jornades Mundials de la Joventut, trobades degudes a la visita del Papa, com la que hi haurà aviat a Barcelona, pelegrinatges com els de Sant Jaume de Compostel·la, etc.
Què passaria si en aquestes ocasions Jesús es girés també, i interpel·lés amb frases com les de l’evangeli convidant a estimar-lo més que a pare o mare, a prendre la creu o a renunciar a tot el que hom té.
O sense anar més lluny, què passaria si Jesús es girés aquí en l’eucaristia que celebrem i ens interpel·lés. Quina seria la nostra reacció.
En el seu temps, de tant en tant alguns deixaven de seguir-lo perquè no es veien en cor de posar en pràctica les seves paraules. I avui ? què passa ? Ens interpel·len ? O bé les hem domesticat tant que ja no ens afecten ?
Ja ens ha avisat el llibre de la Saviesa de la tendència que tenim els humans d’allunyar la nostra voluntat i els nostres pensaments de la voluntat i els pensaments de Déu.
I això ens passa, malgrat que la voluntat i els pensaments de Déu no són aliens a nosaltres, ja que hem estat creats a la seva imatge i semblança. Déu ha gravat en els nostres cors els seus pensaments, la seva voluntat. Però nosaltres fem com estan fent a la Sagrada Família per poder fer passar l’AVE i que no l’afecti : Construïm murs pantalla en el nostre cor perquè els pensaments de Déu no facin trontollar les nostres seguretats, les nostres comoditats, la nostra rutina.
Com li passava a Filèmon, que era un cristià, amb Onèsim, que havia estat el seu esclau, i que s’havia escapat. Pau el va conèixer a la presó, i en la seva curta carta, convida a Filèmon perquè de bon grat consideri Onèsim, no com un esclau, sinó com un germà.
La fe en Jesús no és viu només dins de l’església. Es viu sobretot en la vida concreta, les interpel·lacions que Jesús ens fa afecten la nostra vida de cada dia, les nostres relacions amb els altres, com li va passar a Filèmon amb Onèsim.
La fe ha d’esdevenir vida, una vida que segueixi l’esperit de la vida de Jesús, Una vida on a vegades cal renunciar, com Filèmon que ha de renunciar a la comoditat de tenir un esclau. Renunciar per estimar més. Renunciar a tot allò que no ens deixa estimar. Encara, com l’esclau Onèsim per a Filèmon.
Què vol dir Jesús quan ens diu que l’hem d’estimar més a ell que a qualsevol altre ? Penso que el que vol dir és que el nostre amor ha de trencar fronteres, fronteres de família, d’ètnia, de raça, d’ideologia, de religió… Estimar més Jesús és estimar aquells que són els preferits de Jesús : els petits, els pobres, els exclosos, els malalts, els maltractats.
Jesús ens convida a fer els nostres càlculs si el volem seguir. Decidir si volem estimar fins al final, com ell. Renunciar a tot allò que dificulta el nostre amor. La mandra, els prejudicis, l’orgull, l’individualisme, el racisme… tants pensaments que són ben lluny del pensament de Déu !
Tenim sort : Jesús ens ha ajudat a descobrir quins són els pensaments i la voluntat de Déu. El que ens manca és la decisió de posar-los en pràctica.
Amics, que l’eucaristia que estem celebrant ens ajudi a ser testimonis del Déu de Jesús en els nostres medis.
Pàgina de Josep Maria Canet 